Els homes que es diuen Muñoz

El Muñoz ens esperava al capdamunt de l’escala, recolzat al marc de la porta de l’entrada del pis. Vestia samarreta del Barça de color taronja llampant, a més de pantalons de xandall i sabatilles blau marí, també del Barça. El Muñoz era el millor amic del Jordi, el meu marit —el Roca, pels amics—. Havia anat a viure en aquell pis de Gràcia feia tres mesos, quan ho havia deixat amb la Judith. Una finca antiga acabada de rehabilitar, cantonada sud-est de la plaça del Diamant.  El Jordi i ell es van saludar amb una encaixada de mans i copets sorollosos a l’esquena. Camaraderia masculina. Per a mi ni els dos petons de rigor; era evident que jo hi feia més nosa que servei en aquella mena de ritual a on, asseguts en un sofà, uns homes heterosexuals que voltaven els quaranta venerarien a altres homes de cabells engominats i aspecte saludable, i cridarien, què dic, bramarien cada cop que hi hagués un canvi en el marcador. Finalment, en Muñoz ens va fer passar.

L’entrada del pis donava directament a un passadís que s’estenia a mà dreta; les parets, completament nues, estaven pintades de groc pàl·lid i, al final del corredor, una porta de fusta blanca de vidres glaçats portava a un espai que compartien la cuina i el menjador i que només separava un desnivell de la mida d’un esglaó. Aquella llicència del restaurador a l’interiorisme novaiorquès dels anys cinquanta provocava que l’olor a salsa barbacoa que emanava del forn flotés, consistent, per tot l’espai.

Mentre esperàvem a que transcorreguessin els últims minuts que marcava l’envàs de plàstic de les pizzes que en Muñoz havia posat al forn, en Jordi i jo vam seure al sofà que ocupava la part dreta del menjador. El nostre cul va fer cruixir el que, palpant-ho, semblaven molles de pa o restes de pizza oblidades damunt del llençol taronja que cobria maldestrament el sofà. Quan em vaig voler assegurar de que no m’havia assegut sobre cap ésser viu, ja era massa tard. En Muñoz va tancar els llums i va córrer a seure esperitat, pizza en una mà, rotlle de paper de cuina a l’altra, entre el Jordi i jo al crit de «que comença, que comença!». Efectivament, a la tele l’últim anunci havia deixat pas a la careta del programa especial de la nit electoral.

Anuncis

Deriva unionista

I si és ell? —interroga la Núria a la orquídia mentre la rega amb la cura de qui alleta un nadó —. El Déu que els va parir! Aquests crits que foten, si els deuen sentir fins i tot els de l’àtic. I amb la meuca del segon primera, que cada cop que ens trobem a l’ascensor no para de clavar-li mirades de «passa un dia per casa a buscar sal que jo ja t’hi poso el pebre». És que segur que és ell. Coi, que fa dotze anys que estem casats i més de quinze que me’l follo, cada cop menys, si, però sé distingir perfectament els crits d’excitació del meu marit a través d’una paret. L’Arnau s’està tirant a la veïna. No m’ho puc creure! I marxa tan tranquil, el tio, de bon matí, dient que té assemblea al casal independentista, que s’acosta la festa major i que han de preparar l’Alternativa. I tant que te la prepares l’alternativa, te l’estàs beneficiant a l’altra cantó del replà!

Calla, que ja acaben. Ara es quan ell comença a gemegar fent aquests aguts de nena adolescent en un concert del Bieber. Aquí és quan a mi se me’n va el sant al cel i la libido per terra. Un altre xiscle! Això si que m’ho conec, ara vindran els ulls en blanc i els moviments compulsius i descompassats. Aquí ja li és igual estar-se tirant a la seva dona, a la veïna o a la cabra de la legió. Que una relliscada la pot tenir tothom, però això, això no li perdono. Collons, Arnau, que la veïna pot estar molt bona però té la bandera espanyola penjada al balcó!

Cafè, Copa i Puro

Em dic Carles Copa i sóc periodista. En termes generals sóc una mala persona, deformació professional, suposo. No vull dir que tots els meus companys de professió en siguin, de males persones, hi ha molts periodistes nobles en aquest país, els poden trobar, sobretot, a les seccions d’esports, o a l’atur. Fa un any que vaig rebre la trucada del conseller delegat de l’Aquí, un nou diari generalista en llengua catalana, m’oferien la contra dels dimarts. M’ho vaig creure. Em vaig empassar que l’oferta responia exclusivament a la meva vàlua com a periodista, demostrada els últims quatre anys i mig conduint el programa de ràdio líder de les tardes. Ara els puc assegurar que no, que tot estava preparat. Però això vostès ja ho deuen saber, el meu cas ha obert el telenotícies de la televisió pública dia si dia també durant aquests darrers mesos d’estiu.

Quan els Mossos van trucar a la porta de casa ningú va anar a obrir. Mai obrim si no esperem convidats i aquell diumenge d’eleccions no esperàvem a ningú, ni molt menys a dos agents uniformats que, a cops d’ordre judicial, venien a detenir a en Carles. La nostra relació de parella no anava bé, arrossegàvem encara els rols de quan ens vam conèixer, sent jo becaria al seu programa de tardes Cafè, Copa i Puro. Per això ell no me n’havia dit res del famós article. L’hi havien publicat a principis de setmana i els últims dies no paraven de trucar a casa familiars i amics per felicitar en Carles per un text, deien, arriscat i d’un altíssim compromís democràtic. Això últim ho deien així perquè ho havien sentit a dir a un tertulià del programa dels matins. D’un dia per l’altre s’havia convertit en el periodista més aclamat pel gremi.

Ho vaig acceptar per ego. Sóc una persona ambiciosa i la possibilitat de convertir-me en un dels periodistes més famosos i respectats del moment a canvi de publicar aquella informació no contrastada em va semblar un preu força raonable. Vaig tenir accés a còpies dels informes policials i el conseller delegat em va assegurar que també en teníem fotos. No les vaig veure mai. El món tampoc. Que l’Aquí acusés al cap de l’oposició d’abús de menors era una autèntica bomba informativa. Que l’article aparegués a cinc dies de les eleccions faria trontollar de dalt a baix les intencions de vot i dispararia el govern actual a una majoria absoluta sense pal·liatius. Que la notícia la signés Carles Copa catapultaria la meva carrera i acabaria amb la del senyor Cap de l’oposició a qui, de passada, també li destrossaria la vida.

Li van jugar una mala passada. La pitjor i última de la seva carrera periodística, que es va acabar llavors mateix. El partit que liderava el cap de l’oposició, que no va aconseguir demostrar la seva innocència abans dels comicis, va caure fins a convertir-se en quarta força dins l’arc parlamentari. Els que manaven ho van seguir fent amb una àmplia majoria i en Carles es va passar els següents sis mesos a la garjola. En un linxament mediàtic dels seus companys de professió, es va donar a conèixer la relació que mantenia amb una redactora d’esports del diari. I jo, jo els vaig deixar. A ell i a la professió.

Los buenos tiempos

En la relojería Los buenos tiempos el relojero Spritz despedía a todo aquel que salía de su local con un «Buenos días y buenos tiempos» lleno de honradez y bondad. Para el viejo y afable Spritz, los días, como las vidas, siempre estaban a tiempo de ser mejores, con esta idea viviría todos sus días y todas sus horas. Pero esta no es la historia del relojero Spritz, esta es mi historia y todo lo que voy a contar en ella es verdad. Mi verdad.

Eran otros tiempos, tiempos en los que los oficios se aprendían con las manos y no con los codos. Siempre pensé que había conseguido el trabajo de ayudante del señor Spritz gracias a mi absoluta determinación en la entrevista, en realidad había sido el único candidato que se presentó a la cita a la hora en punto, ni un minuto antes, ni un minuto después, y aquello fue lo único que importó al viejo.

Mi lugar de trabajo era una pequeña mesa baja con tablero de madera y patas de metal de color verde uva que recordaba a un pupitre de colegio. La mesa se encontraba a un lado del mostrador principal, donde Spritz atendía a los clientes, y se alumbraba con una pequeña lámpara sujeta al tablero que me proporcionaba la luz y el calor necesarios para trabajar, absorto, en las precisas tareas del aprendiz de relojero. Durante aquel tiempo solo levanté la vista de mis quehaceres cuando alguien entraba en la relojería. Aquella mañana la puerta aún no se había abierto, cuando por fin lo hizo allí estabas tú.

La luz que llegaba de la calle y entraba en la penumbra del local era tan intensa que en un principio fui incapaz de distinguir tu rostro entre las sombras de un contorno en el que destacaba aquella melena larga, de cabello fino y eléctrico, reposando en unos hombros estrechos que erguías con pretendida altivez. Aquella primera vez que entraste en la relojería creo que incluso al bueno de Spritz algo se le debió remover en lo más profundo de su consciencia. Y cuando la puerta se cerró detrás tuyo empezó todo.

Mi nombre es Marc. Por aquel entonces tenía 29 años y mi vida estaba apunto de cambiar por completo.

Empezamos hablando del tiempo, que es como empiezan todas las cosas realmente importantes de esta vida, y acabamos sabiendo que el tiempo sería nuestro. A partir de aquí visitaste una vez por semana la relojería, sin excepción. Las primeras semanas traías contigo un reloj que parecía maldito, hasta que a ti ya te dio igual bajar los hombros, y yo preferí jugarme el trabajo a jugarme el deseo, así que empezaste a venir sin más excusa que la de vernos y así seguir llenando los segundos de palabras y sueños.

Hablamos de viajes, de irnos a Venecia, allí donde los amores se vuelven reales y los cuentos son de hadas, de subirnos al vaporetto y cantarte ‘O sole mio mientras nos haríamos fotos borrosas que después colgaríamos en la pared de casa. Una pared de ladrillo en un piso ni muy moderno ni muy antiguo y decorado con el gusto del dinero. El dinero que ganaríamos con nuestra propia aventura, viviendo de nuestras ideas. Ideas de ir muy lejos y escapar de todo, de todo lo que no fuéramos nosotros.

Y tú seguiste entrando cada semana por aquella puerta, la sonrisa en la mano y el corazón en la boca, nunca nos besamos, nunca nos tocamos, nunca nos dimos más que palabras. Mientras, nadie nos avisó que a fuera las cosas estaban cambiando, nadie nos dijo que unos pocos iban a cambiar el destino de muchos. Hasta que a aquella gran masacre alguien le puso nombre, le llamó crisis. Entonces, el pueblo, astuto, prefirió perder el tiempo a perder el dinero. Los relojes dejaron de andar y a nadie le importó. El viejo Spritz cerró la puerta de su relojería y nunca más la volvió a abrir. Y es así como acaba esta historia, así acaban Los buenos tiempos.

La motoserra: passat, present i futur

Feia estona que notava aquella desagradable sensació de tenir l’escrot suós. Des de l’extrem dret de l’escenari, palplantat rere un faristol de dimensions ridícules en contrast amb la seva corpulència, en Max Marçot passava la vista per damunt d’un públic que omplia a vessar l’auditori. Tot era apunt per a l’inici de la seva ponència i, un cop allà dalt, començava a entendre allò del pànic escènic. Per primer cop tenia certs dubtes de que tot acabés sortint tal i com ell s’ho havia imaginat mentre assajava, tot sol a casa, davant del mirall i amb un raspall de dents fent de micròfon.

Els cinc primers minuts d’un parlament en públic són els més difícils d’afrontar per a algú novell en l’art de dirigir-se a les masses, aquests transcorren en un estat entre la somnolència i l’embriaguesa similar al que hom sent al despertar d’una anestèsia total, en acabat l’individu en qüestió no recordarà el què ha dit –ni el com ho ha dit– durant els primers compassos del discurs, per aquest motiu és summament important haver-ne practicat com a mínim la introducció fins al punt de memoritzar-ne el text i les formes. Això és precisament el què duia fent en Max Marçot, raspall de dents en mà, durant les darreres dues setmanes, i és així com, deu minuts després de l’hora que marcava el programa, va poder començar a recitar el contingut de les primeres diapositives de la seva ponència que, fent gala de la seva extrema capacitat de síntesi, havia titulat La motoserra: passat, present i futur.

El Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, que tenia lloc a l’espai firal del peu de la muntanya de Montjuïc, estava sent tot un èxit a jutjar per la quantitat de públic que es passejava per un recinte que els organitzadors havien dividit en dos pavellons, el pavelló A, a on s’hi concentraven els expositors i el pavelló B, que quedava reservat a les ponències, taules rodones i projeccions audiovisuals. Entre els professionals que s’havien desplaçat fins al congrés per a muntar-hi el seu estand s’hi comptaven diversos fabricants de ganivets i altres instruments de tall, la gran majoria provinents del continent asiàtic; distribuïdors d’armes de foc que exposaven tot el seu arsenal, des de l’arma curta fins a les de repetició; venedors d’estris de neteja que maldaven per cridar l’atenció dels visitants oferint mostres gratuïtes del seu producte estrella: el guant de làtex; i, fins i tot, una delegació del Ministeri de l’Interior que permetia als participants del congrés fer la sol·licitud exprés per a l’obtenció i renovació de la seva llicència d’armes i explosius. A la zona dedicada a les activitats de debat i reflexió, força més transitada a aquella hora de la tarda, hi destacava el simpòsium sobre el paper de l’assassí en sèrie en el cinema i la televisió en l’últim quart de segle, un tema que havia generat intensos debats a la xarxa, sobretot dins dels fòrums especialitzats.

En aquesta primera edició del congrés, més enllà de les projeccions i taules rodones de clàssics del gènere com Henry: Portrait of a Serial KillerThe Silence of the Lambs o Se7en, s’havia volgut posar especial atenció en les sèries de televisió ja que, com a fenomen d’interès creixent entre la població durant els últims anys, eren considerades pels professionals del gremi l’altaveu perfecte per poder explicar el fet assassí al gran públic. En destacaven l’estrena en tres dimensions del capítol 6 de la primera temporada de Pop Ràpid, Kill ’em all, una peça considerada de culte dins del sector, o el cicle Tu també pots ser Dexter Morgan que, a partir del visionat d’alguns capítols del serial americà, oferia als assistents recursos per ajudar a compaginar la vida familiar i laboral amb l’activitat criminal.

La sala va esclatar en un aplaudiment unànime, sincer. Enmig del repicar de mans dels assistents en Max Marçot començava el procés de descompressió. La seguretat que dóna parlar d’un tema del que un n’és alhora apassionat i gran coneixedor s’havia acabat imposant al nerviosisme inicial i ara, amb la diapositiva dels agraïments encara projectant-se sobre la superfície de tela, hagués continuat dissertant una bona estona més. Una hora i mitja –pensava en Max– no és ni de bon tros suficient per transmetre al respectable l’essència del coneixement que hom té en una matèria, si més no, no ho és quan es parla de l’ús de la serra elèctrica com a estri letal per produir una massacre, un tema del que ell n’era una eminència a més de ferm defensor de la seva vigència. Finalment arribava el torn de preguntes, el moment que tot ponent espera com la prova indiscutible de que l’orador ha sabut mantenir l’atenció del seu públic a la vegada que ha generat espais per a la reflexió i la curiositat sobre el tema i que alhora serveix per lluïment d’uns i altres, preguntadors i preguntats.

En Max va seguir responent preguntes fins i tot després de baixar de l’escenari, sempre hi havia qui preferia la intimitat del cara a cara al risc de fer una pregunta de poc interès general en veu alta. Ell els rebia a tots amb la mà estesa i l’orella parada i els despatxava també de la mateixa manera, obsequiant-los amb la seva targeta de visita:

Max Marçot
Assassí en sèrie
Mata la vella i la jove si pot.

No va tardar gaire en anar aviant als últims curiosos, s’estava fent tard i volia ser a casa per veure començar un TN Vespre que de ben segur avui obriria amb la notícia de l’èxit del Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, amb una mica de sort algunes de les imatges que acompanyarien a la veu en off serien de la seva ponència i això, al cap d’avall, era el millor que l’hi podia passar aquell dia.

Els Gómez

Eren una parella moderadament moderna, de vida bohèmia i burgesa a parts iguals. En Pau Gómez i la Núria Dosrius vivien, des de feia encara no un any, en un quart primera acabat de reformar a la dreta de l’Eixample esquerre. El pis, que conservava part de l’enrajolat original, combinava modernisme i modernitat amb la delicadesa de qui fa temps que sap que els diners no fan la felicitat però si el bon gust. Per tota la casa s’hi disposaven, en la seva justa mesura, autèntiques peces d’antiquari que convivien ordenadament amb ginys d’alta tecnologia i disseny minimalista. El bagul de finals del XIX, que reposava a la paret esquerra del vestíbul just als peus del penjador, feia estarrufar en Pau davant de qualsevol visita, ella, en canvi, se sentia especialment satisfeta del bany amb dutxa de pluja en pedra natural que, en el seu moment, tant ell com ella van convenir a fer construir enlloc de la clàssica banyera sabent que, més d’hora que tard, amb l’arribada d’una criatura potser haurien de tornar a fer venir els paletes.

Tot i no tenir canalla ni estar casats, a la bústia que els pertocava de la renglera de caixes metàl·liques que hi havia col·locades a l’entrada de l’edifici, hom hi podia llegir «Família Gómez-Dosrius / 4 – 1», coses d’en Pau i el seu afany de reblar el clau de la modernitat i que, dit de passada, molestava secretament a la Núria, que no s’acabava de fer a la idea que els seus fills, que es dirien Arnau i Marina petés qui petés, haurien de carregar amb el pes d’un cognom patronímic que esborrava qualsevol rastre d’una família, la seva, coneguda i respectada a tota la comarca del Bages, d’on ella n’havia marxat filla única com era, entre més planys que no pas plors, per anar a la universitat. Per no parlar, és clar, de com la manca de distinció d’un cognom amb el més comú dels sufixos onomàstics podria acabar incidint en la psique d’uns nens que constantment haurien de maldar per no ser considerats gent ordinària, gent normal.

La Núria Dosrius Malagarriga estava convençuda que en Pau mai s’avindria a fer la permuta dels seus dos cognoms, Déu sabia que allò podria provocar un daltabaix de conseqüències inimaginables en el si d’una família, la d’ell, a on l’autoestima escassejava. Això i la visió diària d’aquell «Gómez-Dosrius» plastificat en els 4,4 x 2,8 centímetres d’etiqueta blanca feien saltar totes les alarmes d’un rellotge biològic que cada cop estava més apunt de tocar les campanades.

En un obrir i tancar de bústia rutinari per buidar el receptacle d’aquesta mena d’spam del segle passat, els fulletons publicitaris, la Núria pren consciència de que el país ha entrat definitivament en campanya electoral quan de l’interior en surten cinc cartes, quatre d’elles fàcilment identificables amb quatre dels partits que es presenten a les eleccions, l’altra, que no duu ni logotip ni eslògan, té com a remitent un cinquè partit polític que, ocultant la seva identitat rere el sobre, pretén millorar la ràtio d’obertura dels seus enviaments massius. Ella, que sempre ha estat de cal fer volar coloms, juga a imaginar-se sent la protagonista d’un d’aquells sobres carregats de bones intencions i tantes altres pretensions, «Núria Dosrius, per un país que progressa adequadament», i pensa que el seu nom fa per presidenta de la Generalitat. Instintivament tanca la bústia, no sense topar un cop més amb la familiar parella de cognoms recordant-li que, en canvi, els seus fills difícilment seran senyors o senyores dignes de ser molt honorades, desenganyem-nos, Gómez no fa per governant d’un país. Amb la certesa moral de qui, si no fa res per evitar-ho, podria ser còmplice de privar de carrera política a la seva progenitura, fa via cap a l’ascensor, prem el botó amb el número 4, respira i es prepara per dir-li a en Pau el què fa temps que pensa: «Pau, això nostre no funciona, ho hem de deixar».

L’ortodòxia de la mecanografia

A casa tots hi tenim un calaix a on hi guardem la nostra memòria històrica. Documentació gràfica del nostre pas pel sistema educatiu obligatori, orles escolars de retrats amb el cap lleugerament inclinat, diplomes amb signatura de Sa Majestat, àlbums de fotos a ISO 400 i ploma estilogràfica Montblanc, regal de la comunió i que ja mai estrenarem perquè això voldria dir que, inequívocament, ens hem fet grans.

Al meu calaix de la memòria històrica hi ha un diploma a on hi diu que sóc capaç de mecanografiar un dictat a 333 pulsacions per minut, això vol dir que puc escriure fins a 333 caràcters cada 60 segons sent-ne el resultat un text apte per a la lectura.

[carro]

Serveixi aquest escrit com a agraïment als meus pares, que de ben petit van decidir que les meves activitats extra-escolars es desenvoluparien en l’àmbit de la mecanografia enlloc d’apuntar-me al conservatori. És evident que en els temps que corren és molt més important saber prémer correctament les tecles d’un ordinador que les d’un piano.

Però, ai las, la meva educació en l’art d’escriure a màquina té una esquerda irreversible. Mai sé a on és la tecla de la lletra ce trencada (ç). I és que a començaments de la dècada dels 90 la normalització lingüística encara no havia penetrat en el sector privat de la mecanografia. Això explica que cada vegada que he d’escriure un paraula que inclou aquesta lletra amb signe diacrític he d’aturar momentàniament el ritme frenètic dels meus dits per, fugaçment, apartar la vista de la pantalla i establir contacte visual amb la tecla maleïda, és llavors quan acciono el dit petit de la mà dreta per prémer la peça de plàstic amb la mateixa vehemència que un segador llançant un bon cop de falç. Ara és quan puc tornar a accelerar fins a arribar de nou a la velocitat de creuer, les meves diplomàtiques 333 pulsacions per minut.