Eren una parella moderadament moderna, de vida bohèmia i burgesa a parts iguals. En Pau Gómez i la Núria Dosrius vivien, des de feia encara no un any, en un quart primera acabat de reformar a la dreta de l’Eixample esquerre. El pis, que conservava part de l’enrajolat original, combinava modernisme i modernitat amb la delicadesa de qui fa temps que sap que els diners no fan la felicitat però si el bon gust. Per tota la casa s’hi disposaven, en la seva justa mesura, autèntiques peces d’antiquari que convivien ordenadament amb ginys d’alta tecnologia i disseny minimalista. El bagul de finals del XIX, que reposava a la paret esquerra del vestíbul just als peus del penjador, feia estarrufar en Pau davant de qualsevol visita, ella, en canvi, se sentia especialment satisfeta del bany amb dutxa de pluja en pedra natural que, en el seu moment, tant ell com ella van convenir a fer construir enlloc de la clàssica banyera sabent que, més d’hora que tard, amb l’arribada d’una criatura potser haurien de tornar a fer venir els paletes.
Tot i no tenir canalla ni estar casats, a la bústia que els pertocava de la renglera de caixes metàl·liques que hi havia col·locades a l’entrada de l’edifici, hom hi podia llegir «Família Gómez-Dosrius / 4 – 1», coses d’en Pau i el seu afany de reblar el clau de la modernitat i que, dit de passada, molestava secretament a la Núria, que no s’acabava de fer a la idea que els seus fills, que es dirien Arnau i Marina petés qui petés, haurien de carregar amb el pes d’un cognom patronímic que esborrava qualsevol rastre d’una família, la seva, coneguda i respectada a tota la comarca del Bages, d’on ella n’havia marxat filla única com era, entre més planys que no pas plors, per anar a la universitat. Per no parlar, és clar, de com la manca de distinció d’un cognom amb el més comú dels sufixos onomàstics podria acabar incidint en la psique d’uns nens que constantment haurien de maldar per no ser considerats gent ordinària, gent normal.
La Núria Dosrius Malagarriga estava convençuda que en Pau mai s’avindria a fer la permuta dels seus dos cognoms, Déu sabia que allò podria provocar un daltabaix de conseqüències inimaginables en el si d’una família, la d’ell, a on l’autoestima escassejava. Això i la visió diària d’aquell «Gómez-Dosrius» plastificat en els 4,4 x 2,8 centímetres d’etiqueta blanca feien saltar totes les alarmes d’un rellotge biològic que cada cop estava més apunt de tocar les campanades.
En un obrir i tancar de bústia rutinari per buidar el receptacle d’aquesta mena d’spam del segle passat, els fulletons publicitaris, la Núria pren consciència de que el país ha entrat definitivament en campanya electoral quan de l’interior en surten cinc cartes, quatre d’elles fàcilment identificables amb quatre dels partits que es presenten a les eleccions, l’altra, que no duu ni logotip ni eslògan, té com a remitent un cinquè partit polític que, ocultant la seva identitat rere el sobre, pretén millorar la ràtio d’obertura dels seus enviaments massius. Ella, que sempre ha estat de cal fer volar coloms, juga a imaginar-se sent la protagonista d’un d’aquells sobres carregats de bones intencions i tantes altres pretensions, «Núria Dosrius, per un país que progressa adequadament», i pensa que el seu nom fa per presidenta de la Generalitat. Instintivament tanca la bústia, no sense topar un cop més amb la familiar parella de cognoms recordant-li que, en canvi, els seus fills difícilment seran senyors o senyores dignes de ser molt honorades, desenganyem-nos, Gómez no fa per governant d’un país. Amb la certesa moral de qui, si no fa res per evitar-ho, podria ser còmplice de privar de carrera política a la seva progenitura, fa via cap a l’ascensor, prem el botó amb el número 4, respira i es prepara per dir-li a en Pau el què fa temps que pensa: «Pau, això nostre no funciona, ho hem de deixar».
Contes 