Els homes que es diuen Muñoz

El Muñoz ens esperava al capdamunt de l’escala, recolzat al marc de la porta de l’entrada del pis. Vestia samarreta del Barça de color taronja llampant, a més de pantalons de xandall i sabatilles blau marí, també del Barça. El Muñoz era el millor amic del Jordi, el meu marit —el Roca, pels amics—. Havia anat a viure en aquell pis de Gràcia feia tres mesos, quan ho havia deixat amb la Judith. Una finca antiga acabada de rehabilitar, cantonada sud-est de la plaça del Diamant.  El Jordi i ell es van saludar amb una encaixada de mans i copets sorollosos a l’esquena. Camaraderia masculina. Per a mi ni els dos petons de rigor; era evident que jo hi feia més nosa que servei en aquella mena de ritual a on, asseguts en un sofà, uns homes heterosexuals que voltaven els quaranta venerarien a altres homes de cabells engominats i aspecte saludable, i cridarien, què dic, bramarien cada cop que hi hagués un canvi en el marcador. Finalment, en Muñoz ens va fer passar.

L’entrada del pis donava directament a un passadís que s’estenia a mà dreta; les parets, completament nues, estaven pintades de groc pàl·lid i, al final del corredor, una porta de fusta blanca de vidres glaçats portava a un espai que compartien la cuina i el menjador i que només separava un desnivell de la mida d’un esglaó. Aquella llicència del restaurador a l’interiorisme novaiorquès dels anys cinquanta provocava que l’olor a salsa barbacoa que emanava del forn flotés, consistent, per tot l’espai.

Mentre esperàvem a que transcorreguessin els últims minuts que marcava l’envàs de plàstic de les pizzes que en Muñoz havia posat al forn, en Jordi i jo vam seure al sofà que ocupava la part dreta del menjador. El nostre cul va fer cruixir el que, palpant-ho, semblaven molles de pa o restes de pizza oblidades damunt del llençol taronja que cobria maldestrament el sofà. Quan em vaig voler assegurar de que no m’havia assegut sobre cap ésser viu, ja era massa tard. En Muñoz va tancar els llums i va córrer a seure esperitat, pizza en una mà, rotlle de paper de cuina a l’altra, entre el Jordi i jo al crit de «que comença, que comença!». Efectivament, a la tele l’últim anunci havia deixat pas a la careta del programa especial de la nit electoral.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s