Deriva unionista

I si és ell? —interroga la Núria a la orquídia mentre la rega amb la cura de qui alleta un nadó —. El Déu que els va parir! Aquests crits que foten, si els deuen sentir fins i tot els de l’àtic. I amb la meuca del segon primera, que cada cop que ens trobem a l’ascensor no para de clavar-li mirades de «passa un dia per casa a buscar sal que jo ja t’hi poso el pebre». És que segur que és ell. Coi, que fa dotze anys que estem casats i més de quinze que me’l follo, cada cop menys, si, però sé distingir perfectament els crits d’excitació del meu marit a través d’una paret. L’Arnau s’està tirant a la veïna. No m’ho puc creure! I marxa tan tranquil, el tio, de bon matí, dient que té assemblea al casal independentista, que s’acosta la festa major i que han de preparar l’Alternativa. I tant que te la prepares l’alternativa, te l’estàs beneficiant a l’altra cantó del replà!

Calla, que ja acaben. Ara es quan ell comença a gemegar fent aquests aguts de nena adolescent en un concert del Bieber. Aquí és quan a mi se me’n va el sant al cel i la libido per terra. Un altre xiscle! Això si que m’ho conec, ara vindran els ulls en blanc i els moviments compulsius i descompassats. Aquí ja li és igual estar-se tirant a la seva dona, a la veïna o a la cabra de la legió. Que una relliscada la pot tenir tothom, però això, això no li perdono. Collons, Arnau, que la veïna pot estar molt bona però té la bandera espanyola penjada al balcó!