Em dic Carles Copa i sóc periodista. En termes generals sóc una mala persona, deformació professional, suposo. No vull dir que tots els meus companys de professió en siguin, de males persones, hi ha molts periodistes nobles en aquest país, els poden trobar, sobretot, a les seccions d’esports, o a l’atur. Fa un any que vaig rebre la trucada del conseller delegat de l’Aquí, un nou diari generalista en llengua catalana, m’oferien la contra dels dimarts. M’ho vaig creure. Em vaig empassar que l’oferta responia exclusivament a la meva vàlua com a periodista, demostrada els últims quatre anys i mig conduint el programa de ràdio líder de les tardes. Ara els puc assegurar que no, que tot estava preparat. Però això vostès ja ho deuen saber, el meu cas ha obert el telenotícies de la televisió pública dia si dia també durant aquests darrers mesos d’estiu.
Quan els Mossos van trucar a la porta de casa ningú va anar a obrir. Mai obrim si no esperem convidats i aquell diumenge d’eleccions no esperàvem a ningú, ni molt menys a dos agents uniformats que, a cops d’ordre judicial, venien a detenir a en Carles. La nostra relació de parella no anava bé, arrossegàvem encara els rols de quan ens vam conèixer, sent jo becaria al seu programa de tardes Cafè, Copa i Puro. Per això ell no me n’havia dit res del famós article. L’hi havien publicat a principis de setmana i els últims dies no paraven de trucar a casa familiars i amics per felicitar en Carles per un text, deien, arriscat i d’un altíssim compromís democràtic. Això últim ho deien així perquè ho havien sentit a dir a un tertulià del programa dels matins. D’un dia per l’altre s’havia convertit en el periodista més aclamat pel gremi.
Ho vaig acceptar per ego. Sóc una persona ambiciosa i la possibilitat de convertir-me en un dels periodistes més famosos i respectats del moment a canvi de publicar aquella informació no contrastada em va semblar un preu força raonable. Vaig tenir accés a còpies dels informes policials i el conseller delegat em va assegurar que també en teníem fotos. No les vaig veure mai. El món tampoc. Que l’Aquí acusés al cap de l’oposició d’abús de menors era una autèntica bomba informativa. Que l’article aparegués a cinc dies de les eleccions faria trontollar de dalt a baix les intencions de vot i dispararia el govern actual a una majoria absoluta sense pal·liatius. Que la notícia la signés Carles Copa catapultaria la meva carrera i acabaria amb la del senyor Cap de l’oposició a qui, de passada, també li destrossaria la vida.
Li van jugar una mala passada. La pitjor i última de la seva carrera periodística, que es va acabar llavors mateix. El partit que liderava el cap de l’oposició, que no va aconseguir demostrar la seva innocència abans dels comicis, va caure fins a convertir-se en quarta força dins l’arc parlamentari. Els que manaven ho van seguir fent amb una àmplia majoria i en Carles es va passar els següents sis mesos a la garjola. En un linxament mediàtic dels seus companys de professió, es va donar a conèixer la relació que mantenia amb una redactora d’esports del diari. I jo, jo els vaig deixar. A ell i a la professió.
Contes 