La motoserra: passat, present i futur

Feia estona que notava aquella desagradable sensació de tenir l’escrot suós. Des de l’extrem dret de l’escenari, palplantat rere un faristol de dimensions ridícules en contrast amb la seva corpulència, en Max Marçot passava la vista per damunt d’un públic que omplia a vessar l’auditori. Tot era apunt per a l’inici de la seva ponència i, un cop allà dalt, començava a entendre allò del pànic escènic. Per primer cop tenia certs dubtes de que tot acabés sortint tal i com ell s’ho havia imaginat mentre assajava, tot sol a casa, davant del mirall i amb un raspall de dents fent de micròfon.

Els cinc primers minuts d’un parlament en públic són els més difícils d’afrontar per a algú novell en l’art de dirigir-se a les masses, aquests transcorren en un estat entre la somnolència i l’embriaguesa similar al que hom sent al despertar d’una anestèsia total, en acabat l’individu en qüestió no recordarà el què ha dit –ni el com ho ha dit– durant els primers compassos del discurs, per aquest motiu és summament important haver-ne practicat com a mínim la introducció fins al punt de memoritzar-ne el text i les formes. Això és precisament el què duia fent en Max Marçot, raspall de dents en mà, durant les darreres dues setmanes, i és així com, deu minuts després de l’hora que marcava el programa, va poder començar a recitar el contingut de les primeres diapositives de la seva ponència que, fent gala de la seva extrema capacitat de síntesi, havia titulat La motoserra: passat, present i futur.

El Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, que tenia lloc a l’espai firal del peu de la muntanya de Montjuïc, estava sent tot un èxit a jutjar per la quantitat de públic que es passejava per un recinte que els organitzadors havien dividit en dos pavellons, el pavelló A, a on s’hi concentraven els expositors i el pavelló B, que quedava reservat a les ponències, taules rodones i projeccions audiovisuals. Entre els professionals que s’havien desplaçat fins al congrés per a muntar-hi el seu estand s’hi comptaven diversos fabricants de ganivets i altres instruments de tall, la gran majoria provinents del continent asiàtic; distribuïdors d’armes de foc que exposaven tot el seu arsenal, des de l’arma curta fins a les de repetició; venedors d’estris de neteja que maldaven per cridar l’atenció dels visitants oferint mostres gratuïtes del seu producte estrella: el guant de làtex; i, fins i tot, una delegació del Ministeri de l’Interior que permetia als participants del congrés fer la sol·licitud exprés per a l’obtenció i renovació de la seva llicència d’armes i explosius. A la zona dedicada a les activitats de debat i reflexió, força més transitada a aquella hora de la tarda, hi destacava el simpòsium sobre el paper de l’assassí en sèrie en el cinema i la televisió en l’últim quart de segle, un tema que havia generat intensos debats a la xarxa, sobretot dins dels fòrums especialitzats.

En aquesta primera edició del congrés, més enllà de les projeccions i taules rodones de clàssics del gènere com Henry: Portrait of a Serial KillerThe Silence of the Lambs o Se7en, s’havia volgut posar especial atenció en les sèries de televisió ja que, com a fenomen d’interès creixent entre la població durant els últims anys, eren considerades pels professionals del gremi l’altaveu perfecte per poder explicar el fet assassí al gran públic. En destacaven l’estrena en tres dimensions del capítol 6 de la primera temporada de Pop Ràpid, Kill ’em all, una peça considerada de culte dins del sector, o el cicle Tu també pots ser Dexter Morgan que, a partir del visionat d’alguns capítols del serial americà, oferia als assistents recursos per ajudar a compaginar la vida familiar i laboral amb l’activitat criminal.

La sala va esclatar en un aplaudiment unànime, sincer. Enmig del repicar de mans dels assistents en Max Marçot començava el procés de descompressió. La seguretat que dóna parlar d’un tema del que un n’és alhora apassionat i gran coneixedor s’havia acabat imposant al nerviosisme inicial i ara, amb la diapositiva dels agraïments encara projectant-se sobre la superfície de tela, hagués continuat dissertant una bona estona més. Una hora i mitja –pensava en Max– no és ni de bon tros suficient per transmetre al respectable l’essència del coneixement que hom té en una matèria, si més no, no ho és quan es parla de l’ús de la serra elèctrica com a estri letal per produir una massacre, un tema del que ell n’era una eminència a més de ferm defensor de la seva vigència. Finalment arribava el torn de preguntes, el moment que tot ponent espera com la prova indiscutible de que l’orador ha sabut mantenir l’atenció del seu públic a la vegada que ha generat espais per a la reflexió i la curiositat sobre el tema i que alhora serveix per lluïment d’uns i altres, preguntadors i preguntats.

En Max va seguir responent preguntes fins i tot després de baixar de l’escenari, sempre hi havia qui preferia la intimitat del cara a cara al risc de fer una pregunta de poc interès general en veu alta. Ell els rebia a tots amb la mà estesa i l’orella parada i els despatxava també de la mateixa manera, obsequiant-los amb la seva targeta de visita:

Max Marçot
Assassí en sèrie
Mata la vella i la jove si pot.

No va tardar gaire en anar aviant als últims curiosos, s’estava fent tard i volia ser a casa per veure començar un TN Vespre que de ben segur avui obriria amb la notícia de l’èxit del Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, amb una mica de sort algunes de les imatges que acompanyarien a la veu en off serien de la seva ponència i això, al cap d’avall, era el millor que l’hi podia passar aquell dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s